Passa al contingut principal

Asfíxia


L'esbufec i la ranera denigren el somni, però la manca de materials, teixits i tendreses per dur-lo a terme provoquen que t'asfixiïs, negat en la inacció, en la impossibilitat, en l'abúlia. Et diuen que el que cal fer és estendre un gran llenç invisible i pintar-hi al damunt amb colors irreals i pinzells inexistents. Perquè no es tracta de dur-lo a terme, sinó creure que l'estàs duent a terme.

Entrades populars d'aquest blog

Amfiteatre Els alumnes se sorprenen en saber que els actors de la Grècia clàssica usaven màscares per ajustar-se el caràcter dels seus personatges. Però sobretot per magnificar el volum de les veus que declamen el text, un eco remot i robust. El docent se sorprèn quan hi pensa, adonant-se que també ell duu màscara, convertint-se en figura de marbre que enarbora una veu impostada, de vegades fins distorsionada: com l’actor, cal que es guanyi l’audiència al·ludint al vestit d’un fantasma.
Segueix llegint»

Pirata d'aigua dolça

Sempre que puc deixo que un llibre se'm llenci entre les mans. Això és el que em recrimina de tant en tant la M. quan traiem el maleït tema. La lectura és la meva forma d'evadir-me de la realitat, de no fer-li front, d'evitar el contacte amb la gent, afegeix. I jo que no ho puc negar, però que no puc evitar (té raó) afuar el musell quan oloro la tinta fresca de les llibreries, de les biblioteques, fins i tot dels pocs cafès de Barcelona que aposten per oferir algunes prestatgeries de llibres als seus clients (ara penso en el Lletraferit). I m'aboco a fullejar, ullar, palpar, assaborir els volums nous i vells, les edicions luxoses o portàtils de butxaca, les primeres edicions o els multicopiats fins a l'extenuació a causa de l'èxit o pel fet de tractar-se d'un clàssic que val la pena reviure d'entre els morts cada cert temps. No pot suportar veure'm en braços d'algun llom de paper, cartró o relligat. Ella no sap, però, que abans de conèixer-la l
Segueix llegint»

El somni de la casa neta

Fa temps que tinc un somni reiteratiu, al qual hi torno de tant en tant, sobretot en èpoques d'esvaniment o mandra. En ell, és un migdia d’agost que espeternega sense pietat. Camino per un senderi de lloses desgastades, gairebé impossibles de reconèixer sota la pols del desert que m’envolta. No tinc consciència d’on vinc ni cap a on em dirigeixo, només que he de seguir tossudament el camí marcat. Vesteixo de blanc, uns pantalons i una camisa de lli, encimbellat per un barret Panamà que em cobreix del sol, i al cap d’uns minuts ensopego amb un petit assentament de quatre cases, una mena de poble polsegós i improvisat. Potser en els seus inicis fou el campament d’uns buscadors d’or i ara només s’esllangueix enmig del desert que l’envolta, semblant als pobles de les pel·lícules del Sergio Leone . Sempre acabo dirigint-me cap a una casa a la banda esquerra del camí que sobresurt de la resta per la seva portalada, coronada per una porxada exuberant, gairebé indecent: és un lloc idoni pe
Segueix llegint»