Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Busques

El somni d'aquella nit es va permetre la llicència de biografiar un passat que em lluïa al canell de la memòria amb el bany d'or d'una certesa latent. Però la màquina interna que el movia responia al disseny més fantàstic. D'aquí que les busques dansessin al ritme que al meu sentiment més li delia. Desplegava el Sabadell de principis dels vuitanta que jo recordava recordar, i m'hi movia com un nàufrag. Passejava la mirada d'un adult tot agafant de la mà l'infant que imaginava haver estat, com un germà gran. Tot tan vívid, tan apetible, brillant i net com el retorn dels dies temperats després d'un llarg hivern. Res no s'adeia menys ni més alhora, però, amb una estranyesa constant. El capriciós mecanisme va laxar-me el temps recorregut, fins que les busques es clavaren a l'esfera amb un somriure. Era l'hora de compondre paciències amb el regust plaent d'una rialla falsa.

Badabadoc

Espurnes de foc al centre del migdia, com gotes de sang d'un gegant malferit que esqueixen la verdor de la prada. Però al bell mig la nineta negra, el cap de fibló que ens escruta sense compassió, amb la mòrbida curiositat d'un ens de qui no sabem les emocions ni les ambicions, ni quin destí ens reserva a la memòria dels dies que guarda.

Aflicció

Els sordmuts d'ànima ens han drenat la joia amb el seu gest temorenc i vacil·lant. Diuen que el pitjor monstre és el que resideix en la nostra incertesa, que ens provoca malsons abstractes i desficiosos. La concreció acaba esdevenint avorridament absurda; és molt pitjor el moment abans d'obrir la porta dels horrors. Els tolits de l'ànima han imposat el seu imperi d'aflicció, però n'hi ha de pitjors: els bornis que segueixen volent guarir-los, volent ajudar-los a tornar a sentir i a veure-hi, sense entendre que el contacte amb la malaltia, si abans no es prenen mesures, és contagiós.

Asfíxia

L'esbufec i la ranera denigren el somni, però la manca de materials, teixits i tendreses per dur-lo a terme provoquen que t'asfixiïs, negat en la inacció, en la impossibilitat, en l'abúlia. Et diuen que el que cal fer és estendre un gran llenç invisible i pintar-hi al damunt amb colors irreals i pinzells inexistents. Perquè no es tracta de dur-lo a terme, sinó creure que l'estàs duent a terme.

Aniversari

Aniversari Fins aquí, pols de drames calcinats i amargor al verger del paladar. Dubtes grassos que obtenen respostes magres escolats entre llàgrimes i sutge. La certesa que, per fi, la teranyina es desfila pels extrems del laberint i potser, tot tibant-los, trobaràs el centre de l'enigma irresoluble. Vuit lustres gasten mitja bateria, d'un motor tot just encès per tal de dur-te més enllà, cap a una certesa estúltida. Qui diu que fer-se gran és ser més savi? Et mareja la perdiu dels anys en cercles.

Afortunat

Tenir l'ànima malalta, emmetzinada com el riu-abocador de la indústria que l'envolta. La possibilitat de l'impossible és el que acabes malmetent, en una paradoxa grotesca. Dur els millors vestits implica patir-los? Ser injust amb el dolor aliè encara que hi siguis empàtic. Perquè sí, perquè tu no tens motius materials. (Tens materials que podrien esdevenir motius.) La bellesa és a tocar, però li negues qualsevol valor. "El que tinc d'or et sembla una llauna". Tenir l'ànima intoxicada per tant d'oxigen aspirat, per la riquesa en aire pur, una altra paradoxa. Com si necessitessis hidrocarburs en somnis per obstruir el judici que sempre et recorda de forma obscena com n'ets, d'afortunat.

Abdicar

De vegades cal seguir els rampells del canvi per molt aguts que semblin els girs de la seva embranzida; la necessitat, en aquest cas, és un instint activat per al nostre benefici. Ningú resisteix tota una vida a l'ombra sense caure en algun moment en la temptació de fregir-se al caliu de la novetat. Qui sap si aquest nou escalf ens activa músculs que fins ara desconeixíem posseir. O potser es tracta del caprici... Però és que ens negarem l'atzar, l'arbitrarietat del gest, la intuïció? A més, estic parlant a un nivell atòmic, no pas en aquelles instàncies en què el meu moviment pot esclafar la papallona, el moviment de la qual pot canviar l'esdevenidor de qualsevol altra persona. Em desentumeixo, molt lentament. D'habitud, visc de la voluntat d'eixarreir-me a propòsit, per això em costa prendre aquesta iniciativa. Però de tant en tant també em dono propina. Aquesta és una d'elles. Abdico de la lluna i reclamo la meva ombra.