L'ombra dels dies

Fa temps que tinc un somni reiteratiu, al qual hi torno de tant en tant, sobretot en èpoques d'esvaniment o mandra. En ell, és un migdia d’agost que espeternega sense pietat. Camino per un senderi de lloses desgastades, gairebé impossibles de reconèixer sota la pols del desert que m’envolta. No tinc consciència d’on vinc ni cap a on em dirigeixo, només que he de seguir tossudament el camí marcat. Vesteixo de blanc, uns pantalons i una camisa de lli, encimbellat per un barret Panamà que em cobreix del sol, i al cap d’uns minuts ensopego amb un petit assentament de quatre cases, una mena de poble polsegós i improvisat. Potser en els seus inicis fou el campament d’uns buscadors d’or i ara només s’esllangueix enmig del desert que l’envolta, semblant als pobles de les pel·lícules del Sergio Leone . Sempre acabo dirigint-me cap a una casa a la banda esquerra del camí que sobresurt de la resta per la seva portalada, coronada per una porxada exuberant, gairebé indecent: és un lloc idoni pe

Sempre que puc deixo que un llibre se'm llenci entre les mans. Això és el que em recrimina de tant en tant la M. quan traiem el maleït tema. La lectura és la meva forma d'evadir-me de la realitat, de no fer-li front, d'evitar el contacte amb la gent, afegeix. I jo que no ho puc negar, però que no puc evitar (té raó) afuar el musell quan oloro la tinta fresca de les llibreries, de les biblioteques, fins i tot dels pocs cafès de Barcelona que aposten per oferir algunes prestatgeries de llibres als seus clients (ara penso en el Lletraferit). I m'aboco a fullejar, ullar, palpar, assaborir els volums nous i vells, les edicions luxoses o portàtils de butxaca, les primeres edicions o els multicopiats fins a l'extenuació a causa de l'èxit o pel fet de tractar-se d'un clàssic que val la pena reviure d'entre els morts cada cert temps. No pot suportar veure'm en braços d'algun llom de paper, cartró o relligat. Ella no sap, però, que abans de conèixer-la l

Veig la gelosia als seus ulls, i és per això que les seves paraules tenen la duresa de rocs llançats a ferir, a buidar l’ull. Tot per haver-me ensopegat recollint-me d’amagatotis, com un nen temorós que no vol deixar de banda els seus plans de gaudi malgrat els renys del pare, amb l’objecte que m’obsedeix, amb l’amor que magnetitza les meves mirades, amb l’addicció que m’ennuega en tenir-la lluny. Li dedico al meu amor furtiu moltes mirades al llarg del dia, totes elles amb l’angúnia de la novetat, amb la necessitat de dedicar-li noves paraules, renovellant el nostre vincle. Les paraules no es convertiran mai en braços, mans i dits amb què abraçar, prémer, palpar. D’aquí la més creixent necessitat d’entrellaçar-les, de fer-les presents amb un desig atlant. Que una dona estigui gelosa de l’escriptura no només no em sembla el súmmum de l’absurditat humana, sinó que confirma tots els meus anhels i els meus temors més profunds. Tanmateix, em sento clarament injuriat, acusat de cr